divendres, 27 de febrer del 2009

COMPOSICIÓ ESCRITA PER AL 3 DE MARÇ

TORNEM AMB LES COMPOSICIONS ESCRITES!
A PARTIR DEL TEXT QUE US PROPOSE, HEU D'ELABORAR EL VOSTRE.
EL TEXT ÉS D'UN BLOCAIRE VALENCIÀ. JA US HE PARLAT QUE EL MÓN DELS BLOCS ESTÀ
PRODUINT UNA QUANTITAT DE TEXTOS INTERESSANTÍSSIMS I QUE PODEN FER DEL MÓN VIRTUAL
UNA EINA MOLT ENRIQUIDORA PEL QUE FA A LA LITERATURA.
SI US AGRADA I US INTERESSA PODEU ACUDIR AL SEU BLOC QUE A LA VEGADA US PORTARÀ A ALTRES BLOCS DEL MATEIX CONTINGUT LITERARI.

150 PARAULES. COHERÈNCIA, COHESIÓ I ADEQUACIÓ. CORRECCIÓ NORMATIVA. (!!!!)
I EXPERIÈNCIES PRÒPIES QUE US MOTIVEN PER ESCRIURE.
EL TEMA SÓN ELS AVIS. TEMA AMPLI QUE DÓNA PER A MOLT!
DEIXEU FLUIR LES PARAULES!

El meu avi Jesús passa els dies assegut al sofà, a poc més d’un metre d’un televisor que per a ell no és ja més que una taca de coloraines. Ell probablement no entén què fan o què diuen a la tele les poques ocasions en què intenta escoltar-la, si és que ho fa: el meu avi ignora que algunes de les poques parcel•les de memòria que encara li sobreviuen no són sinó escenes, moments absorbits en les tardes quotidianes de televisor dels seus anys de salut. Poc a poc, en les meues visites (més infreqüents del que sabria justificar) a aquella casa on em vaig criar, he vist com el cervell, l’enginy i l’humor del meu avi anaven fent-se miquetes. A hores d’ara, l’únic que queda de l’home que fou és un cos decrèpit, i un simulacre de consciència que és ja tot fantasia: fragments de pel•lícules de l’oest i cançons de postguerra, records incoherents i pobríssims d’una vida fecunda, i un lament pel seu estat actual que només eixa pròpia irrealitat pot fer-li suportable. L’atzar de l’edat i la malaltia ha seleccionat un de cada mil pensaments, imatges i vivències, i n’ha esborrat la resta: tota la vida que li queda no és sinó un continu exercici de combinatòria amb aquestes deixalles de consciència, que ens resultaria hilarant si no fos perpetu, i que mataria el meu avi de llàstima a l’instant si li fos concedit un sol minut de lucidesa. Déu, que li ha ajornat la mort incomprensiblement, almenys li estalviarà veure el seu propi reflex en l’espill de la caricatura.

Al costat del meu avi Jesús, en una pau apagada i absent, sense la brillantor que a eixa edat només pot concedir la bogeria, s’asseu la seua dona, la meua àvia Conxa. Ignorem què pensa o què sent, quina mínima familiaritat reconeix en les nostres cares quan ens acostem a besar-la: només mira, i somriu de vegades, i diu “sí”, sempre “sí”, encara que li preguntes primer una cosa i tot seguit la contrària. Tot el que pot veure i tocar, la vida de cadascú dels qui la visiten per a tindre-li cura, és obra seua: dona de casa, mare i àvia, és arquitecta de tota una família: els qui abans s’hi aixoplugaven, ara la conserven. Ja no governa ni el seu propi cos, però d’on ha fugit la força sembla quedar una bondat quasi infantil, que fa ressonar en nosaltres un eco de la cura que ella ens tingué sempre. Al contrari que el meu avi, l’expressió plàcida de l’àvia Conxa ens permet creure que encara experimenta una felicitat nuvolosa, una forma innocent de dignitat: probablement siga fals, però eixa falsedat ens és ja inabastable, i per això no ens desconsola. Cada somriure d’ella (potser només ja instint, ganyota) costa l’esforç continu dels seus fills que la cuiden: no és, per tant, cap recompensa, com a molt una manifestació humana, immanent, de la justícia.

EMILI MORANT