Acudit del llaurador i les bledes (o no vages a València si no saps castellà)

Ací vos pose un acudit recollit per Toni Cucarella. També aprofite per passar-vos dues de les seues direccions electròniques perquè entreu, furgeu i aneu coneixent-lo:
http://blocs.mesvilaweb.cat/cucarella2
http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/6543


Això diuen que era un llaurador que només feia bledes: sembrava, collia i venia bledes; durant tot l’any. I no solament això: cada dia menjava bledes: un plat o dos plats a caramull. I així un any i un altre any i un altre més… Estava de menjar bledes de reglotava.

–Que avorrides que tinc les bledes! –remugava– Que avorrides les tinc!

Però un any en va fer per dalt lo cap, de bledes, i es pagaren a preu d’or. O siga que aquell any el llaurador de les bledes va fer dinerets. I va decidir celebrar-ho com calia.

–Me’n vaig a València i allí en un restaurant d’eixos pegaré una fartà que cauré de tos!

Així és que un dia es va posar les espadenyes de mudar, es va ficar els patxaqüens en la faixa i cap a l’estació de trens que se’n va anar.

Arriba a València i tria un restaurant. Un de repica’m el colze, amb taules vestides i cambrers d’uniforme. El llaurador pren cadira. Se li acosta el cambrer i li pregunta, untós:

–¿El caballero desea consultar nuestra carta de especialidades?

I el llaurador que respon com les granotes:

–Ja ho crec!

I el cambrer li dóna la carta.

Val a dir que el llaurador tot i ser home de pocs estudis, una miqueta en sabia, de lletra. I va llegir el paperet. Ara bé, com que estava escrit en castellà poca cosa piscava del que allí se li oferia. Però una paraula li cridar l’atenció; li sonava bonica, apropiada per denominar un menjar exquisit:

–Acelgas… Xe, acelgas… Això deu ser plat de canonges i senyorets, d’ací en alça!

I demana la presència del cambrer.

–¿Ya ha decidido el señor qué plato desea? –li pregunta el cambrer.

–Ja ho crec! –respon el llaurador com les granotes– Acelgas!

I això que li posen en taula: un plat de bledes!

L’home que es veu al davant aquell plàtera de verd, que tan avorrit tenia, va esclafir en renecs i malediccions.

–Cague’n Déu i en l’hòstia puta, i vindre a València a menjar bledes, recollons, tan avorrides que les tinc, cague’n les putes de l’infern, i quin cas com un cabàs!

Però a continuació s’hi resigna:

–Uei què li farem: si ho hem demanat, ho haurem de pagar, i amb lo que costen de guanyar… Mos les menjarem!

I així, amb més resignació que ganes, anava embotint-se el llaurador el plat de bledes del bolet. Mentrestant, al veí de la taula del costat li acabaven de servir un plat ben ample amb dues xulles grosses de llomello, un parell d’ous caiguts i un grapat de creïlles fregides. El llaurador que ho veu, de poc que no boça les bledes. Els ulls se li anaven darrere del plat veí mentre ell feia esforços per empassar-se aquell maleït plat de bledes. En això que el veí deixa el plat net, alça el braç per reclamar l’atenció del cambrer i crida:

–¡Repito!

Diu això de repito i al cap d’un moment li serveixen un altre plat idèntic de llomello, ous caiguts i creïlles. El llaurador ho fila i se li encèn la llumeneta: «Recollons, que a això tan bo li diuen repito!» I no s’ho pensa dues vegades: amolla la forqueta, arrima el plat de bledes, busca el cambrer, alça el braç i crida:

–Repito! I a caramull!

I res va ser la perolà de bledes que li abocaren…